CERTIFICAT COVID I ESPORT BASE, UN MAR DE DUBTES
Actualizado: 4 ago 2022
Una de les noves mesures implementades pel Govern Balear -avalades pel TSJ de les Illes Balears- per al desenvolupament de les activitats esportives a Mallorca, Menorca i Eivissa, que estan en Nivell 3 d’alerta, és l’obligatorietat per part de les federacions d’exigir el certificat Covid per accedir a totes les instal·lacions esportives cobertes per a totes aquelles persones que hagin complert els dotze anys. Igualment, els clubs estam obligats a exigir certificat Covid per a participar en els entrenaments, tant si són a l’aire lliure com a instal·lacions tancades.
Són molts els dubtes que planteja aquesta mesura, així que ens centrarem en els que consider més importants.
En primer lloc, hi ha seriosos dubtes que les entitats esportives o els seus representants, i molt menys els entrenadors i entrenadores o persones voluntàries que s’hauran d’encarregar de controlar els accessos i aforaments a les instal·lacions als partits tenguin la capacitat jurídica per demanar aquest document, més encara si tenim en compte que són espais dels quals ni tan sols n’ostenten la titularitat, ja que la majoria de pavellons són municipals. Els clubs només en són usuaris.
La salut és una informació de nivell màxim de protecció, i la Agencia Española de Protección de Datos (AEPD) ja va aixecar la veu d’alarma per l’exigència del certificat als establiments d’hostaleria, exigint una base legal apropiada que s’ajustàs als principis d’eficàcia, necessitat i proporcionalitat. L’AEPD fins i tot considera que, atenint-se al RGPD, es tracta d’una dada que no se li pot demanar a ningú.
Més complicat és encara el tema de l’exigència del certificat als jugadors i jugadores menors d’edat a partir dels dotze anys, per la indefensió en què es troben davant aquesta situació.
Els adolescents de 16 o més anys tenen capacitat legal per acceptar o rebutjar la vacunació per si mateixos contra el criteri dels seus progenitors o tutors legals, però els nins i nines de 12 a 15 anys necessiten el seu acompanyament i consentiment. Haver d’impedir aquests nins i nines practicar el seu esport amb les seves companyes i companys, tant a les competicions com als entrenaments, ens trenca el cor als qui creim que l’esport és una activitat essencial en el desenvolupament de les persones. Entram de ple en el debat moral de prevalença entre la imposició de mesures de protecció de la població (exigència de la vacunació) i els drets individuals (no vacunar els infants).
Tanmateix en aquesta equació queda fora el vertader afectat en els seus drets, el nin o la nina que es queda sense la pràctica esportiva (i els seus beneficis de salut, formatius i de socialització) no perquè li impedeixi el seu club o la federació de l’esport corresponent, sinó per decisió -legítima o no, aquí no hi entraré- dels seus progenitors o tutors legals. Pot semblar molt clar, però un dels esports nacionals és girar la truita.
Els clubs d’esport base, com hem fet majoritàriament durant aquesta molt llarga pandèmia, continuarem aplicant responsablement totes aquelles mesures que ens vénen imposades per instàncies superiors per tal de garantir la continuïtat de l’activitat per als nostres nins i nines. Però estam assumint uns papers cada cop més complexos i amb moltes arestes morals com ja hem vist, però també legals, i necessitam tenir la seguretat que disposam de recolzament legal davant potencials situacions que es poden plantejar. Som a la vegada el braç executor de les mesures però també l’esgraó més feble de la cadena. Fins on arriba la nostra responsabilitat? Ara mateix no crec que ningú ho sàpiga, ni tan sols hi ha unanimitat de criteris jurídics entre diferents comunitats autònomes.
Tampoc sembla que importi massa a ningú. Els terribles problemes de l’esport base durant la pandèmia i l’exercici de resiliència que hem protagonitzat els clubs mai ha estat el centre de cap debat, mentre hem vist córrer rius de tinta per l’entrada de públic als estadis de futbol professional o pels problemes d’un tenista multimilionari que no es vol vacunar.
Ens tranquil·litza un poc conèixer que una instància d’àmbit europeu, ni més ni manco que el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) d’Estrasburg, amb les sentències del cas Vavřička i d’altres contra la República Txeca d’abril de 2021, hagin creat jurisprudència avalant la imposició de la vacunació obligatòria com a mesura de protecció de la població per sobre del dret individual a no vacunar els fills i filles.
Algunes fonts consultades: