CONSTITUCIONALISTES CONTRA LA CONSTITUCIÓ

Resulta vertaderament estrambòtica l’etiqueta de “constitucionalistes” de la que s’han apropiat determinats partits polítics que ataquen frontalment els fonaments de la “Constitución Española”, com està passant ara, en un cicle que es repeteix com el dia de la marmota, amb les llengües espanyoles.

Potser requereix un esforç de comprensió lectora que no està a l’abast dels nostres molt versats líders polítics, però de la lectura de l’Article 3 -escrit en un castellà clar i concís- de la “Constitución Española” se’n treuen les següents conclusions: - L’espanyol no és la llengua oficial d’Espanya, ni tan sols s’esmenta cap llengua amb aquesta denominació. Sorprès? - La llengua espanyola oficial a tot l’estat espanyol és el castellano, però també són llengües espanyoles el català, l’euskera i el galego. - Aquestes llengües són oficials a les corresponents Comunitats Autònomes, i la “Constitución Española” remet expressament als corresponents Estatuts d’Autonomia pel que fa al seu ús. Farem un incís per recordar que segons l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears la nostra llengua és el català, no el baléà, ni una llengua diferent per a cada illa -mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc-, ni molt menys el “polaco”, com encara afirmen alguns. Però aquí ja hi hauria tema per un article nou. - Finalment, i aquí és on vull arribar, aquestes llengues són una riquesa, un patrimoni cultural que mereix especial respecte i protecció.

Per tant, a un Estat respectuós amb el tercer article de la seva primera norma jurídica -insistesc, el tercer article de la llei que està per sobre de qualsevol altra-, hauria establert els mecanismes per potenciar aquesta riquesa. Alguns d’ells de ben senzilla implantació, com per exemple l’aprenentatge d’almanco una segona de les llengües espanyoles a les comunitats autònomes monolingües. Molts ja deuen tenir les mans al cap amb aquesta afirmació. Idò bé, anem a veure què es fa a d’altres paisos -només n’hi ha prop d’una vintena al món- que ténen més d’una llengua oficial al seu territori.

Podem començar per la Índia, on l’hindi i l’anglès conviuen amb 21 llengües reconegudes més, i on està establerta la “fórmula dels tres idiomes”, de manera que els nins i nines indis reben una educació multilingüe des del començament del seu cicle educatiu.

A la Xina, nació multiligüe amb més de 56 grups ètnics reconeguts, la Constitució estableix que cada “nacionalitat” té llibertat per usar i desenvolupar el seu propi llenguatge i sistema d’escriptura. Tots els alumnes han de dominar el seu idioma regional i també el xinès mandarí. La constitució sud-africana reconeix 11 “idiomes nacionals” oficials i 8 no oficials. Per regla general, els nins i nines sud-africans aprenen només en la seva llengua materna durant els tres primers anys d’escola i, a partir d’aquest moment, canvien a l’anglès o l’afrikaans. Vos semblen països exòtics? Creis que no són comparables al nostre? Bé idò, mirem un poc més a prop, al vell continent.

Bèlgica, amb tres comunitats lingüístiques: la francesa, la flamenca i l’alemanya. Igual que a Espanya, les competències en educació estan transferides a les tres comunitats esmentades, i cada una d’elles usa la seva pròpia llengua vehicular: francès, neerlandès i alemany. Fins i tot es dóna la situació excepcional que Brussel·les està dividida entre les comunitats francòfona i flamenca.

Suïssa reconeix quatre idiomes nacionals: l’alemany (65% de la població), el francès (23%), l’italià (8,5%) i el romanxa (només parlat per unes 20.000 persones). Cada cantó determina quina és la seva llengua oficial i el seu sistema educatiu, això fa que existeixin fins a 26 sistemes d’escolaritat diferents. Però qualsevol document oficial a Suïssa s’ha de publicar obligatòriament en els tres primers idiomes, i també en el romanxa si qualcú ho sol·licita. Els suïssos i les suïsses, com reclam en aquest article que es faci a l’estat espanyol, estan obligats a estudiar des de petits, com a mínim, una segona llengua nacional encara que no s’utilitzi al seu cantó, a més de l’anglès. Supòs que José Ramón Bauzá quan va fer el seu famós viatge per conèixer el sistema educatiu del país helvètic va quedar amb un pam de nassos, i per això no va dir ni piu a la seva tornada.

Que ningú s’engani, els esmentats partits “constitucionalistes” somien una constitució a la francesa, on només es reconegui una llengua com a oficial a tot l’estat, i anomenar-la espanyol per excloure d’aquesta espanyolitat les altres llengües, que dificulten la seva visió monolítica d’Espanya. Menyspreen aquestes llengües i, atesa la dificultat de matar-les, cerquen que morin per manca d’ús deixant-la fora del màxim d’àmbits possibles.