DE LA LLUNA A MART, ESTAVELLATS A LA TERRA.

Faltaven 9 dies pel meu naixement i, per tant, no ho vaig viure en persona, però sóc capaç d’imaginar-me l’expectació que va generar el viatge de l’Apolo 11 a la lluna i la retransmissió en directe, mitjançant els arcaics televisors en blanc i negre de l`època, del primer home trepitjant per primera vegada la lluna.


Es calcula que més de 650 milions de persones estaven davant els televisors.

Ho veim tot amb els ulls actuals i cada cop perdem més la capacitat de contextualitzar les coses aplicant el filtre del temps, aquesta xifra d’espectadors es dóna en un moment en què la població mundial era menys de la meitat de l’actual, i el televisor no era un encara un símbol d’estatus social a l’abast de no tants domicilis.

Justament l’any anterior, 1968, s’havia estrenat 2001, Odisea en el espacio de Stanley Kubrick, la pel·lícula que convertiria la ciència ficció en un dels grans gèneres del setè art, gènere que s’havia caracteritzat fins al moment per obres de baix pressupost sense cap rellevància, de sèrie B.


La lluna semblava la darrera frontera conquistable, l’únic lloc on anar fora de la Terra, i ben aviat començaren les especulacions envers una potencial colonització humana que, avui, cinquanta-dos anys després, segueix semblant igual de llunyana.


La lluna no té atmosfera, al seu voltant no s’hi formen niguls ni hi plou. Tampoc hi ha l’aire que pugui contenir els gasos necessaris per a una potencial supervivència dels humans. Ni camps capaços de convertir-se en terrenys de cultiu. La seva superfície experimenta una intensa radiació electromagnètica. Per tant la lluna sembla que podria ser poc més que una segona residència, a la qual hauríem de dur tots els recursos i subministraments necessaris des de la Terra.


Ara ens volen engrescar amb Mart, el planeta vermell, on hem aconseguit enviar un vehicle a la seva superfície, una fita d’un mèrit científic i tecnològic increïble, però ens ha deixat del tot indiferents.


Les circumstàncies són molt diferents. Els brutals avanços de la tecnologia audiovisual, a l’abast de tothom, ens han acostumat a realitats futuristes en les quals la humanitat ha colonitzat l’espai i ha superat totes les barreres d’espai i temps imaginables.


Però ara que colonitzar l’espai ja és una necessitat quasi a curt termini, amb la població mundial camí de triplicar-se, els recursos naturals de la Terra pel camí d’esgotar-se, i el canvi climàtic avançant vertiginosament, no tenim esperança. S’ha esvaït la desmesurada eufòria de les darreres dècades en la que creiem cegament en la tecnologia i la seva capacitat per solucionar-ho tot i de manera quasi immediata. Ca nostra s’està convertint en un lloc inhabitable, i no tenim ni tendrem en molt de temps un lloc alternatiu no anar.


Són tants els reptes que representa enviar humans a Mart que caldran dècades per resoldre’ls. Amb la tecnologia actual, només el temps de trajecte és de dos anys, amb moltíssims efectes per la salut física i mental dels astronautes. Però el que és més important? Què hi fotrem allà? Les imatges que en tenim ens transmeten el mateix que les de la lluna, un lloc inhòspit on només es veu pols i pedres, com si ens diguessin, ei, aviat haureu de deixar ca vostra però, no patiu, us enviarem al desert del Kalahari!


I així està el somni de la humanitat en el seu viatge per l’espai des de la Lluna fins a Mart, estavellat a una Terra que no ha sabut cuidar i que ens recorda dia rere dia, que seguim supeditats a la capacitat de regeneració dels recursos, a les forces de la natura i climàtiques i a les lleis de la biologia. No som déus, per molts que hàgem estat capaços d’imaginar-ne, només som uns mamífers a qui l’evolució natural ha duit a desenvolupar un cervell amb unes capacitats que ens esforçam en malbaratar.

Potser no hi ha metàfora més potent que el coet xinès que acaba d’estavellar-se, afortunadament enmig de l’oceà -perquè érem incapaços de determinar on ho faria- i que havia de ser l’inici d’una estació espacial.

3 vistas0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo