El castellà pels nord-americans com el català pels espanyols?
Actualizado: 4 ago 2022
Fa uns dies vaig llegir la que consider una molt bona notícia a un conegut mitjà escrit, compartida a una xarxa social a la qual no tenc per què fer publicitat: la reobertura de la secció en castellà -hauríem de deixar d’anomenar-ho espanyol- de la pàgina web de la Casa Blanca.
Una gran majoria de qui feia comentaris al fil compartien la meva satisfacció, tot i estar als antípodes en qüestions d’ús de les llengües i el seu tractament polític. Vaig quedar gelat quan hi vaig trobar mostres d’eufòria de persones que a altres fils ataquen l’ús del català i les altres llengües oficials diferents del castellà a l’estat espanyol. De les seves piulades es podia deduir fàcilment que compartien el meu desconeixement de la realitat lingüística del país nord-americà, així que vaig decidir cercar informació, llegir, aprofundir un poc en el tema. Sí, sé que això ja no es porta, però estic així de desfasat.
D’entrada sorprèn que als Estats Units l’anglès no és la llengua oficial, de fet no n’hi ha cap de llengua oficial. Ni la seva constitució ni les altres lleis federals estableixen res al respecte i, per tant, cada un dels 50 estats pot establir la seva pròpia regulació. Els fundadors del país creien fermament en els drets i llibertats individuals i consideraren que imposar una llengua als ciutadans, constituïa un atac a la seva llibertat. Ja en aquest punt els meus pensaments volaren cap a la nostra realitat, l’espanyola.
La Constitució de 1978 establí l’oficialitat del castellà -que no espanyol- a tot l’estat i la consegüent obligatorietat de conèixer aquesta llengua. Igualment estableix com a llengües oficials espanyoles el català, l’euskera i el gallec, d’aquí la meva insistència en què no s’anomeni el castellà com a espanyol, perquè espanyoles ho són les quatre, compartint un mateix plànol, sense estar supeditada cap d’elles a l’altra. A més, la constitució considera totes les llengües espanyoles una riquesa que mereix especial protecció.
En ambdós casos, l’esperit de les normes sembla voler protegir i preservar la riquesa de les llengües existents. En ambdós casos la realitat va per camins ben diferents.
Les normes sempre emanen de les realitats que les precedeixen. Quan es varen fundar els Estats Units l’anglès ja era la llengua més parlada amb diferència a les 13 colònies d’on sorgí la unió d’estats. A Espanya no cal recordar, o potser convé no oblidar, que se sortia d’una llarga dictadura que perseguia i prohibia l’ús del català. Segurament l’obligatorietat del castellà, la seva imposició com a llengua oficial a tot l’estat, sigui un dels punts febles de la constitució com a cola per unir els diferents pobles que la integren. Un missatge de caràcter nacionalista, el lligam indivisible entre pàtria espanyola i llengua castellana, allò que tant es critica als altres nacionalismes.
Als Estats Units són molts els que consideren el castellà, de llarg la segona llengua més parlada al país, una amenaça per la “identitat nord-americana”, per mor de la nombrosa població hispana del país i el seu flux constant d’immigració. Hi ha previsions que als Estats Units la població hispana pugui créixer fins prop dels 120 milions de persones l’any 2060. És molta la gent, com Donald Trump, que sosté el moviment “English-only”, apostant per l’oficialitat de l’anglès a tot el país i assimilant l’ús del castellà amb un atac a la seva idiosincràsia americana. L’objectiu, lligar castellà amb immigració il·legal. Un missatge de por.
Aquí patim un discurs semblant per part de les forces polítiques centralistes espanyoles, que connecten automàticament l’ús del català amb l’independentisme. De nou el missatge de la por, però ara el que està en perill és la unitat d’Espanya.
La por -o l’esperança per a d’altres- que el castellà acabi essent la llengua dominant als Estats Units no sembla estar justificada. Fins i tot als estats que es podria considerar oficiosament bilingues com Texas, Califòrnia i Florida (aquí fins i pot atorgar oportunitats econòmiques) la situació real del castellà és molt dèbil. Els motius són molts i excedeixen les pretensions d’aquest article, però els estudis indiquen que en tres generacions es passa del bilingüisme al monolingüisme anglès, amb el castellà relegat només a parlar amb els progenitors a l’àmbit domèstic. Aquest fenomen, més accentuat a les grans ciutats, es coneix com el “patró de les tres generacions”. Els néts de la primera generació d’immigrants llatins ja només parlen anglès. Prestigi, pressió social, predomini als mitjans de comunicació i sistemes educatius, polítiques, normatives… tot hi condueix.
A Espanya els atacs al català encara estan menys justificats. Són molts els factors que condueixen al predomini del castellà a tots els àmbits, començant pel seu pes acaparador als mitjans de comunicació i pels forts corrents recentralitzadors, en un fenomen també aquí més accentuat als nuclis urbans. D’aquí que l’establiment del català com a llengua vehicular a l’ensenyament és una qüestió cabdal per la supervivència, no una imposició que pugui acabar amb el castellà. De fet, les estadístiques mostren un clar retrocés en l’ús social del català. Per això qui vol una Espanya monolingüe castellana centra tant els seus atacs en aquesta qüestió. Sap que aquí també es donen factors que activen el “patró de les tres generacions”, de manera que el català tornaria a ser una llengua d’ús exclusiu en l’àmbit domèstic, per parlar amb els pares o amb els padrins.
Tornant a l’inici de l’article, és clar que els motius d’alegria per a mi eren diferents dels dels altres participants en el fil. On jo veia obertura de mires, voluntat integradora, ells només hi veien expansió de la llengua castellana, la seva en detriment d’una altra, amb la idea que la grandesa d’una llengua es mesura pel nombre dels seus suposats parlants.
https://elordenmundial.com/estados-unidos-lengua-oficial/
https://es.wikipedia.org/wiki/Lenguas_de_los_Estados_Unidos
https://cnnespanol.cnn.com/2018/05/21/no-el-ingles-no-es-el-idioma-oficial-de-estados-unidos/