Els 'natius digitals’, uns idiotes per culpa nostra?

Molt es ve parlant dels efectes perjudicials de les tecnologies en els cervells infantils i juvenils (també adults) però, com feim massa sovint, despreocupadament, i aferrant-nos per pura comoditat als arguments més pelegrins o a excuses molt variades. És tan fàcil deixar-se emportar pel corrent!



Els neurocientífics més prestigiosos del món, com ara el francès Michel Desmurget, consideren avalada per nombrosos estudis una davallada del QI directament relacionada amb l´ús i abús de les pantalles. Desmurget afirma de manera contundent que els dispositius digitals estan afectant de manera greu i negativa el desenvolupament neuronal dels nins, nines i joves, fins al punt que ha titulat el seu darrer llibre, supervendes al seu país, la fàbrica de cretins digitals. En una entrevista a BBC Mundo, afirma que hem de deixar de posar excuses pel que estam fent als nostres fills, posant en perill el seu futur i el seu desenvolupament.


Una de les primeres excuses a desterrar és la no validesa dels tests de mesura del QI. Tot i ser unes proves estandaridtzades, es revisen freqüentment per adaptar-les als nous temps. Idò bé, els investigadors han observat que a moltes parts del món on el coeficient intel·lectual augmentava sostingudament de generació en generació (efecte Flynn), actualment aquesta tendència ha començat a invertir-se, un fet ja documentat, per exemple, als països escandinaus, Holanda o França. Tot i que segurament l’ús de les pantalles no n’és l’únic culpable i que segurament hi ha altres factors, el seu efecte nociu ja és inqüestionable.


El temps que es passa davant una pantalla per motius recreatius endarrereix el coeficient intel·lectual, la maduració anatòmica i funcional del cervell -especialment pel que fa a diverses xarxes cognitives relacionades amb el llenguatge i l’atenció- i, el desenvolupament cognitiu. Els principals fonaments de la nostra intel·ligència es veuen afectats; el llenguatge, la concentració, la memòria i la cultura, entesa aquesta com al corpus de coneixement que ens ajuda a organitzar i entendre el món. Finalment, tot això condueix a una baixada significativa en el rendiment acadèmic.


Les activitats acadèmiques, el treball intel·lectual, la lectura, la música i les altres expressions artístiques o els esports tenen un poder estructurador i nutritiu del cervell molt superior a les pantalles recreatives. I això és vital en la infància i l’adolescència quan el potencial de plasticitat cerebral és màxim. Les causes estan clarament identificades: minva de la quantitat i qualitat d’interaccions interfamiliars (fonamentals per al desenvolupament del llenguatge i emocional), disminució del temps dedicat a activitats més enriquidores (tasques, música, esport, art, lectura…), baixada de la qualitat i quantitat d’hores de son, sobreestimulació de l’atenció -que condueix a trastorns de concentració, aprenentatge i impulsivitat-, subestimació intel·lectual i uns hàbits de vida tendents al sedentarisme, que influeix en el desenvolupament corporal, però també en la maduració cerebral.


Arribats en aquests punts sorgeix un nou tipus d’excusa: la “revolució digital” no es pot aturar i també té coses molt bones. Les pantalles també són eines extraordinàries per a treballar i estudiar. Internet és una gran font d’informació i coneixement, etc. No ens facem trampes al solitari, no ens autoenganem per alleugerar la nostra mala consciència. Quan posam una pantalla en mans d’un nin o nina, o un adolescent (igual com feim nosaltres mateixos), gairebé sempre és per als usos recreatius més empobridors: videojocs (principalment d’acció i violents), visualització de televisió, clips i d’altres continguts banals. I en el cas de l’adolescència, una auto-exposició absurda a les xarxes socials.


També cal desmuntar l’argument molt estès que els videojocs afavoreixen la intel·ligència i són beneficiosos per al cervell. La indústria digital és un gegant que mou milers de milions anualment i no té gaire problema en trobar científics que redacten informes favorables d’ampla difusió en mitjans i xarxes. No és res nou, també passa amb el sucre, l’escalfament global, els pesticides o l’alcohol.

Finalment, n’hi ha que s’aferren a l’argument que els “natius digitals”, tot i que poden mostrar dèficits lingüístics, atencionals o de coneixement, són molt bons en “altres coses”. Idò bé, quines són aquestes coses? Perque els estudis indiquen, en contra de la creença popular, que no són gaire bons amb els ordinadors. Un informe de la Unió Europea adverteix de que la seva baixa competència digital dificulta la implantació de tecnologies educatives a les escoles. I d’altres estudis indiquen que no són gaire eficients en el processament i comprensió de l’allau d’informació de què disposen a internet.


A alguns països asiàtics ja s’hi han posat. A Taiwan la llei estableix fortes multes per als pares que exposen els menors de 24 mesos a qualsevol aplicació digital i que no limiten el temps de pantalla dels nins i nines d’entre 2 i 18 anys, fets que es tipifiquen com abús infantil. A la Xina els menors d’edat no poden jugar de nit (entre les 22 i les 8 h) ni excedir els 90 minuts d’exposició diària.


No sóc defensor de les prohibicions, però sí crec urgent campanyes clares sobre l’impacte de les pantalles en el desenvolupament i el plantejament de pautes clares d’edat adequada d’inici i limitacions de temps segons les edats. Per qualque cosa serà també que els fills i filles dels gurús de Silicon Valley responsables de la revolució digital, van a escoles on es treballa amb mitjans analògics. Ningú pot conèixer millor la cara obscura de les pantalles i les seves aplicacions que qui les ha desenvolupades.


Certament fer-los entendre això als nostres fills i filles no és tasca senzilla, i ens obliga a ser conseqüents amb el discurs. Res aconseguirem com a pares i mares si nosaltres estam constantment connectats als nostres telèfons “intel·ligents” o tauletes.

8 vistas0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo